Indígenes de polígon i espardenya

Segona il·lustració que vaig fer pel número 112 del setmanari Directa. abastant surrealista i alhora provocadora.

De fet vaig necessitar catar la collita en abundància per trobar un tema a fer. El text era una anada d'olla de la que era difícil treure el suc, ja que tenia sucs de tots els gustos.

Però una cosa si que vaig treure clara. Una volta pel territori veient-ne els canvis, no només en la fisonomia sinó en la gent, amb el pas del temps sota els mateixos efectes que la cançó "Bona nit" del nou disc d'Albert pla que em va guiar coma banda sonora en la realització d'aquesta il·lustració enmig d'una tarda de diumenge i ressaca. La Juerga Catalana inmersa en un món surrealista de pecat libidinós i pèrdua de control pels efectes de tot tipus de substàncies.

Doncs bé, d'un text surrealista que cal pensar per entendre, una il·lustració surreal:
Indígenes de polígon i espardenya (reprise)
"Badalona, de vora mar. Els antics pescadors han fet fa temps estelles de les seves barques, han deixat de sargir les xarxes. Els arreus de pesca són bombolletes de sabó, llampants, a la memòria, pluf. Círcol Catòlic enllà, quan la nit et diu què passa, es regalen converses de vímet, cistells amb cremallera, el regust de l’espart.
Barberà del Vallès, punk-oi-city. Al bar de la reserva segueixen servint els licors tan aspres: aigua de foc per als indígenes. La parra, el record de la vinya, els aplecs del Bar Caliu, l’altivesa dels centurions. Però ben arrelats a la terra, ben amarrats a port, des del campanar de Santa Maria, ressonen els vells crits de guerra: “Stella splendens, Oi! Oi! Oi!”.
Els Masos de Tamúrcia, la Terreta apatxe. Els aborígens, d’armilla i llana, d’escopeta a l’esquena, tornen a sentir, d’imprevist i amb alegria, com criden els nens. És la cridòria, en llengües marcianes, dels nens dels nouvinguts, teletransportats des de l’espai exterior, de cabells rossíssims, de noms impossibles. Però per les esquerdes de Sant Gervàs, encara reboten els ecos de la llengua de les flors. La Cançó dels raiers, en versió surf; el Virolai post-roc. Encara els sons tribals.
València, en falles. I Torrefiel engalanat, amb l’horta que naufraga, amb els carrers guarnits d’orgull de la metròpoli, aquell orgull bicolor, el tòpic més kitsch, els monyos més altius. I a Burjassot, al moment de la darrera mascletà, de quina manera tan grata s’obren esbatanades les portes del Chino Feliz! Deixant-hi trossos de carn enganxada, de pell i algunes dents.
Ceret, als peus del Canigó. Xerren dues dones a l’ombra dels plataners, d’esquena a la muntanya. Xerren llengües diverses: la llengua de les flors, i l’altra. D’esquena al palau abandonat de les paitides. On són les encantades? On t’amagues, Flordeneu.
Estopanyà, la terra on es pon el sol. La casa venuda, presa per gents estranyes: el llironer de l’era, el gronxador, les parets de Mont-rebei. I pels camins de la memòria, el negre rigorós de la padrina: Castillonroi, Finestres, la font rodona. I Sant Quilis allà dalt. I als corrals ara ja buits, la dolçaina i les revistes porques, amb mal deixat, del pastor.
Barcelona, bastió de la colònia. L’escena està d’enhorabona: gintònics, cocaïnes i confetis per l’esplai dels condemnats. Un nou corrent recorre els envelats de la ciutat. Al·leluia. Diuen que l’antiga llengua de les flors torna a ser bona, torna a ser vàlida. Que ja es poden cantar cançons en l’antiga llengua. Com si. Com si mai. Com si no.
Llucmajor. El tabac imperial de l’estanquera, fumat a recer dels ordes bàrbars, havent paït un qualsevol arròs brut que ens allunya de l’estampa prevista. El comerç de l’or! Les figues de moro! Les famílies xuetes! I miro de reüll el puig de Randa, el santuari de Cura, els vagons de la Trasmediterránea. La cova de les visions d’en Llull: “I want torero, paella, sangría”.
Sant Iscle i santa Victòria, patrons de la Massana. Les rutes del contraban, aquells llinatges feudals, les allargades ombres verdes de les caderneres. Aquelles metralletes tan llargues, tan fosques. I aquelles garites tan fredes. Aquells pelegrinatges de tabac, whisky, sucre, llet i ràdios Sanyo.
Navego, dins del ventre del drac de la cova, bressolat pels braços de la Renfe, emboscat molt cap enfora, fins a la meva barricada interior. Sabadell, la Jonquera, el Coll de la Barraca. Llisco com un búfal pel mig del meu país. Passen de llarg els endolats. I un àngel surt al carrer, de cap rapat, per cridar-nos “Impurs!”. Em dóna la mà, tanco els ulls; avancem."

Xavi Grimau Baqués