La seva cris, la nostra oportunitat!

Finalment, després d'un lapsus de temps sense internet, tornaré a actualitzar el blog amb més regularitat.

Aquí us penjo la portada de la revista crisi que es va repartir el 17 de setembre de 2008. Aquell dia es van repartir un total de 200.000 exemplars d'aquesta publicació arreu dels territoris de parla catalana. Aquesta va esdevenir la fase final d'una acció directa d'expropiació de capital privat a diferents entitats bancàries que pretenia sortir a la llum per denunciar el sistema financer que sotmet a tota la població mundial i l'arrossega a condicions de desigualtat econòmica i social.
Actualment el principal autor d'aquesta acció, Enric Durán, es troba exiliat per tal de defugir en un primer moment els requeriments legals fruit de les denúncies presentades per les diferents entitats financeres "estafades". Tot i així, l'Enric s'està plantejant tornar en breu i fer front a les conseqüències amb l'ànim que la solidaritat engegui un moviment ampli de rebuig a l'actual sistema capitalista.
Des d'aquest blog volem animar-vos a seguir l'enllaç adjuntat (clicant al títol de l'entrada) per tal d'estar pendents de les futures convocatòries.

Totes som expropiadores del capital, totes som Robin Bank!!!

Bolonya guillotina la realitat als campus

Per la mateixa publicació que s'editava des de les universitats en lluita contra Bolonya em van demanar una il·lustració per la portada. Després de donar moltes voltes i de perdre'm molt en imaginaris massa tancats vaig acabar trobant aquesta imatge molt simple però clara del que suposava el procés d'aplicació de Bolonya i de repressió als estudiants que s'hi oposaven.

Des d'aquí vull donar tot el meu suport als estudiants que s'autoorganitzen a les assemblees de facultat i que estan donant tot un exemple d'autogestió a la lluita estudiantil. Fa un any van ser els buseros de TMB qui ens en donàven aquest exemple assambleari, ara li ha tocat l'hora a l'ensenyament i així progressivament... Saben que l'única arma que tenen enfront una lluita horitzontal com aquestes és la repressió i la desinformació. Per això estan preparant el terreny des dels diferents mitjans per tal de poder tallar-ho d'arrel, però em sembla que se'ls hi està girant feina... je je!

També voldria exigir al rector de l'autònoma Lluís Ferrer que faci cas a les demandes de les assemblees d'estudiants i retiri els expedients dels 28 alumnes de la UAB amenaçades de ser expulsades d'1 a 11 anys de les universitats públiques amparant-se en una llei d'ordre públic posada en funcionament en plena dictadura franquista.

Ni un pas enrere, els i les estudiants no són mercaderies...

Ques es mengin els totxos amb patates!

Aquesta és una il·lustració que he fet pel setmanari Directa número 117 (26 de novembre de 2008). L'article tracta sobre la darrera zona rural que li queda a l'Hospitalet on, malgrat la crisi, hi volen projectar torres d'oficines, un hotel un concessionari de BMW i un edifici sense definir. Amb aquesta acció augmentaran la densitat de la població (greu problema actualment a l'Hospitalet) i privaran a la població d'una de les poques vàlvules d'escap i de contacte amb el camp que els hi queda prop de casa. Al final no quedarà cap zona agrícola i els totxos se'ls hauran de menjar amb patates importades d'altres països (amb tot el que comporta). Però millor que us llegiu l'article que us adjunto tot seguit:

La febre del totxo no deixa L’H
Sembla ser que les agressions al territori són immunes a la crisi, especialment a L’Hospitalet. La ciutadania hospitalenca pensava que ja no quedava més espai on edificar després de la pèrdua de terrenys públics amb el projecte Porta Nord de L’H, on es va perdre l’oportunitat d’esponjar els barris densament poblats de Pubilla Casas i la Florida; o també després de la transformació de la Gran Via des de la Plaça d’Ildefons Cerdà fins a la plaça Europa. Anàvem molt equivocats...
La 2a fase de transformació de la Gran Via comença a veure la llum en forma d’avantprojecte d’ordenació presentat per l’ADU (Agencia de Desenvolupament Urbà de L’Hospitalet) el passat mes d’octubre. En aquest avantprojecte es proposa la transformació de la zona de la Marina, ubicada al nus del Llobregat, entre l’Hospital de Bellvitge i el Prat de Ll. Aquest espai aproximadament té 46 hectàrees i és zona agrícola (no urbanitzable); actualment hi ha una central de FECSA-ENDESA i es troben les masies de Cal Ferrer, Cal Trabal i Cal Masover Nou.
La proposta de l’ADU consisteix en crear el Parc de la Marina, ocupant menys de la meitat de la zona i, amb la resta, modificar l’ús del sòl i edificar 8 torres d’oficines de 14 plantes, un hotel, un concessionari de BMW i un edifici de 5 plantes encara sense definir. No és perdrà sòl no urbanitzable perquè es fa un intercanvi d’usos de sòl amb el Prat de Llobregat; aquest intercanvia sòl urbanitzable per sòl no urbanitzable que el situarà en un altre lloc dins del seu territori.
La conseqüència evident per la ciutadania de L’Hospitalet és la pèrdua de terreny agrícola i l’augment de la densitat de la ciutat, cosa que ja pensàvem impossible de superar. Així que a la filera d’edificis del barri de Bellvitge es prolongarà una mica més, fent cada cop més difusos els límits amb la ciutat veïna.
Justament al costat El Prat de Llobregat té previst desenvolupar l’Eixample Nord (180 hectàrees), una transformació urbanística que inclou l'execució de grans infraestructures com el soterrament de la Gran Via, la prolongació de les línies de metro, la línia de ferrocarril del TAV i la seva futura estació intermodal. Es preveuen 2.400 habitatges i hi haurà activitat terciària, comercial i hotelera.
Veiem doncs, com de mica en mica es va perdent el model característic de ciutat europea, una ciutat compacta, amb uns centres i uns límits marcats i mínimament sostenible. És més, es va agafant allò pitjor dels tots dos models de ciutat, el compacte i el difús. Del primer model s’assumeix l’augment de la densitat de la població fet que, val a dir, fa més rentable qualsevol equipament o servei públic però, arribat a l’extrem no hi ha servei que no es saturi.
Respecte al model de ciutat difusa, s’assumeix la ciutat sense límits, una prolongació interminable d’edificis molt insostenible ja que, per exemple, la xarxa de transport públic és ineficient i dubto molt que les noves connexions projectades siguin eficients, sobretot perquè es van planificar a partir de la població actual i no de la futura. Estem eixamplant els límits de la nostra ciutat al mateix temps que augmentem irracionalment la densitat de les nostres poblacions.
Tot això sacrificant l’última zona agrícola de L’Hospitalet, una ciutat que en un moment determinat arribava fins al mar però que va anar cedint terreny. Una ciutat incapaç de vertebrar-se en sí mateixa ni de veure’s a sí mateixa. D’aquí la incomunicació entre els diferents barris que la composen, la incapacitat de crear connexions on el veïnat pugui caminar o anar en bicicleta des d’un barri a un altre (feu la prova intentant anar caminant o en bicicleta des del barri de Pubilla Cases fins al Centre).
Veure en un plànol un espai en blanc i pensar què es pot ficar allà que sigui rentable és, més o menys senzill. La dificultat es troba en anar més enllà, en veure la ciutat com un conjunt i determinar juntament amb la ciutadania quin és el tipus de ciutat que volem.
Fem memòria i recordem que quan es va plantejar la 1a fase de transformació de la Gran Via el projecte es va justificar tot senyalant que els beneficis anirien cap als barris més desfavorits de la ciutat. Actualment veiem com no hi ha cap tipus d’intervenció pública que paralitzi el procés de deteriorament en que es veuen immersos aquests barris (La Florida o Pubilla Casas són exemples evidents), tot i que fins i tot estant reben les ajudes del Programa de Barris de la Generalitat.
Així doncs, aquesta nova operació urbanística amb la qual perdem l’última zona agrícola, no es pot vendre a la ciutadania com es va justificar l’anterior. Si no són innovadors alhora de proposar transformacions urbanístiques a la ciutat, ho hauran de ser ara per justificar una operació que no té cap ni peus.

persones-frontera

Aquesta és la il·lustració que he fet aquesta setmana pel Setmanari Directa número 116. L'article, sota el títol "Deconstruim la Directiva de la Vergonya, desmuntem els centres d'internament", desmonta cada un dels mecanismes duts a terme pels estats europeus per tal de justificar la Directiva de Retorn de les persones immigrades en situació i·legal. Facilitant-ne la il·legalització de les persones a gust dels estats per flexibilitzar el mercat laboral de mà d'obra barata immigrada i la seva expulsió o retenció en Centres d'Internament i/o presons comuns.
En aquest cas he utillitzat dibuix a llapis grafit i retoc informàtic amb Fotoxop.Volia representar que la frontera de les persones migrades d'altres contrades per necessitat econòmica o en cerca d'assil polític va més enllà de les marcades pels mapes. La seva condició de "diferents" els obliga a dur a sobre una frontera per desmuntar. Una frontera creada pels prejudicis socials i les estratègies econòmiques formalitzades pels estats en Lleis d'Estrangeria. La única forma de trencar aquestes fronteres passa pel respecte i el treball en comú per desmuntar tota estructura de poder que vulneri la llibertat de moviment de qualsevol ésser. No oblideu que com a moltes altres, els meus pares van ser immigrants...

Tot seguit en podreu llegir l'article complet:"El 24 de juny de 2006 un centenar d'activistes va desmuntar simbòlicament les instal·lacions del Centre d'Internament d'Estrangers de Barcelona. L'objectiu era visibilitzar els llocs-frontera que es troben a la nostra ciutat, assenyalar la vulneració de drets de les persones migrants i el cínic sistema de migracions europeu: una màquina de producció d'il·legalitat que ”gestiona” les persones migrants mitjançant la seva explotació, persecució i expulsió.
Dos anys més tard, els arguments per a desmuntar els Centres d'Internament són a l'ordre del dia. El passat 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar la “Directiva sobre normes i procediments comuns aplicables al retorn d'immigrants en situació il·legal”, més coneguda com a directiva de retorn o ‘Directiva de la Vergonya’, per harmonitzar les legislacions nacionals sobre retenció i expulsió.
Des de 2001, el retorn ha esdevingut un element clau de la política migratòria de la UE. A més de la Directiva de retorn, s'han aprovat normes sobre els vols conjunts per a l'expulsió d'immigrants i s'estan negociant diversos acords de readmissió.
L'objectiu declarat d'aquestes mesures és millorar l'eficàcia de la política de la UE per tal de dissuadir els migrants (presents i futurs). La Directiva de retorn constitueix la peça fonamental d'un sistema de migracions i que té l'objectiu d'assegurar el màxim profit econòmic europeu. És a dir, una política que persegueix la il·legalitat que ella mateixa crea, per donar credibilitat a unes polítiques migratòries subordinades a les necessitats del mercat europeu. Europa vol mà d'obra barata i dòcil que li asseguri competitivitat a escala global, i després retorni al seu país d'origen, ja sigui de manera “voluntària” o forçada.
La Directiva consolida un model de gestió de les migracions que prioritza les expulsions com a mètode operatiu, en millora l'eficàcia i generalitza pràctiques com ara: la privació de llibertat dels migrants a l'espera d'expulsió o durant la tramitació dels seus permisos de residència, la prohibició d'entrada a la UE fins a 5 anys, la utilització de presons comunes per a la detenció d'immigrants en cas de manca de places als CIE, la possibilitat d’expulsar menors no acompanyats, o la limitació de l'assistència jurídica gratuïta.
La Directiva fixa el límit de la durada de l'internament en 18 mesos. Una autèntica bestialitat. Aquesta previsió es justifica amb el cínic argument “garantista” de que hi ha països que ni tan sols tenien límit.
D'altra banda, vol evitar la denúncia de les deplorables condicions dels CIE existents actualment en tota la UE. Fins i tot, s'ignoren els resultats i recomanacions d'un estudi recentment encomanat pel Parlament Europeu sobre les condicions dels CIE (desembre, 2007) en el que s'informava sobre “condicions innecessàriament severes”, “deplorables condicions estructurals i higièniques d’alguns centres”, “casos de maltractament”, “manca de serveis mèdics adients”, “manca de transparència dels centres”, etc. La Directiva justifica i reforça la seva existència.
A l'Estat Espanyol, l’aprovació de la Directiva suposarà la imminent modificació de la llei d'estrangeria (LEs). El govern Zapatero vol ampliar el termini d''internament fins a 60 dies. No obstant l'enduriment de la norma, vol vendre la reforma com una mesura progressista, lluny de la ultradreta que abunda arreu d'Europa. A més, la modificació de la llei d'estrangeria restringirà el reagrupament familiar per a dificultar l'entrada de persones migrants no productives (impedint la reagrupament dels ascendents) i promourà el retorn “voluntari” acompanyat d'una prohibició d'entrada de tres anys quan finalitzi el contracte de treball (tot i comptar amb un permís de residència).
Per a que funcioni aquest sistema cal el xantatge dels CIE: que la por als dispositius d'internament faci acceptar el retorn “voluntari”. Les terribles condicions dels CIE, tantes vegades denunciades per ONGs, moviments socials i alguns polítics, són funcionals al sistema de migracions europeu. Encara calen més arguments pel seu desmuntatge?"

Osamuyia Aikpitanhi, Espai per a la Desobediència a les Fronteres

Indígenes de polígon i espardenya

Segona il·lustració que vaig fer pel número 112 del setmanari Directa. abastant surrealista i alhora provocadora.

De fet vaig necessitar catar la collita en abundància per trobar un tema a fer. El text era una anada d'olla de la que era difícil treure el suc, ja que tenia sucs de tots els gustos.

Però una cosa si que vaig treure clara. Una volta pel territori veient-ne els canvis, no només en la fisonomia sinó en la gent, amb el pas del temps sota els mateixos efectes que la cançó "Bona nit" del nou disc d'Albert pla que em va guiar coma banda sonora en la realització d'aquesta il·lustració enmig d'una tarda de diumenge i ressaca. La Juerga Catalana inmersa en un món surrealista de pecat libidinós i pèrdua de control pels efectes de tot tipus de substàncies.

Doncs bé, d'un text surrealista que cal pensar per entendre, una il·lustració surreal:
Indígenes de polígon i espardenya (reprise)
"Badalona, de vora mar. Els antics pescadors han fet fa temps estelles de les seves barques, han deixat de sargir les xarxes. Els arreus de pesca són bombolletes de sabó, llampants, a la memòria, pluf. Círcol Catòlic enllà, quan la nit et diu què passa, es regalen converses de vímet, cistells amb cremallera, el regust de l’espart.
Barberà del Vallès, punk-oi-city. Al bar de la reserva segueixen servint els licors tan aspres: aigua de foc per als indígenes. La parra, el record de la vinya, els aplecs del Bar Caliu, l’altivesa dels centurions. Però ben arrelats a la terra, ben amarrats a port, des del campanar de Santa Maria, ressonen els vells crits de guerra: “Stella splendens, Oi! Oi! Oi!”.
Els Masos de Tamúrcia, la Terreta apatxe. Els aborígens, d’armilla i llana, d’escopeta a l’esquena, tornen a sentir, d’imprevist i amb alegria, com criden els nens. És la cridòria, en llengües marcianes, dels nens dels nouvinguts, teletransportats des de l’espai exterior, de cabells rossíssims, de noms impossibles. Però per les esquerdes de Sant Gervàs, encara reboten els ecos de la llengua de les flors. La Cançó dels raiers, en versió surf; el Virolai post-roc. Encara els sons tribals.
València, en falles. I Torrefiel engalanat, amb l’horta que naufraga, amb els carrers guarnits d’orgull de la metròpoli, aquell orgull bicolor, el tòpic més kitsch, els monyos més altius. I a Burjassot, al moment de la darrera mascletà, de quina manera tan grata s’obren esbatanades les portes del Chino Feliz! Deixant-hi trossos de carn enganxada, de pell i algunes dents.
Ceret, als peus del Canigó. Xerren dues dones a l’ombra dels plataners, d’esquena a la muntanya. Xerren llengües diverses: la llengua de les flors, i l’altra. D’esquena al palau abandonat de les paitides. On són les encantades? On t’amagues, Flordeneu.
Estopanyà, la terra on es pon el sol. La casa venuda, presa per gents estranyes: el llironer de l’era, el gronxador, les parets de Mont-rebei. I pels camins de la memòria, el negre rigorós de la padrina: Castillonroi, Finestres, la font rodona. I Sant Quilis allà dalt. I als corrals ara ja buits, la dolçaina i les revistes porques, amb mal deixat, del pastor.
Barcelona, bastió de la colònia. L’escena està d’enhorabona: gintònics, cocaïnes i confetis per l’esplai dels condemnats. Un nou corrent recorre els envelats de la ciutat. Al·leluia. Diuen que l’antiga llengua de les flors torna a ser bona, torna a ser vàlida. Que ja es poden cantar cançons en l’antiga llengua. Com si. Com si mai. Com si no.
Llucmajor. El tabac imperial de l’estanquera, fumat a recer dels ordes bàrbars, havent paït un qualsevol arròs brut que ens allunya de l’estampa prevista. El comerç de l’or! Les figues de moro! Les famílies xuetes! I miro de reüll el puig de Randa, el santuari de Cura, els vagons de la Trasmediterránea. La cova de les visions d’en Llull: “I want torero, paella, sangría”.
Sant Iscle i santa Victòria, patrons de la Massana. Les rutes del contraban, aquells llinatges feudals, les allargades ombres verdes de les caderneres. Aquelles metralletes tan llargues, tan fosques. I aquelles garites tan fredes. Aquells pelegrinatges de tabac, whisky, sucre, llet i ràdios Sanyo.
Navego, dins del ventre del drac de la cova, bressolat pels braços de la Renfe, emboscat molt cap enfora, fins a la meva barricada interior. Sabadell, la Jonquera, el Coll de la Barraca. Llisco com un búfal pel mig del meu país. Passen de llarg els endolats. I un àngel surt al carrer, de cap rapat, per cridar-nos “Impurs!”. Em dóna la mà, tanco els ulls; avancem."

Xavi Grimau Baqués

250grs de Tortura

Aquesta és la primera il·lustració que vaig fer pel setmanari Directa per il·lustrar un article sobre la dieta vegana com a opció conseqüent de la lluita per l'alliberament animal del número 103. Vaig optar per un muntatge fotogràfic per tal de transmetre la màxima crueltat reflexida en un bistec amb forma de vaca amb cara i ulls. Ja que sovint ens oblidem de tot el que hi ha al darrera quan megem un tall de carn.